El secret de Bola de Drac

Continuant amb el tema que plantejava en el missatge anterior sobre els missatges ocults dels contes o pel·lícules, m'agradaria dir-vos que la sèrie per excel·lència de la generació dels 80: Bola de Drac té un missatge implícit que m'ha cridat molt l'atenció: L'anticomunisme.

Per si hi ha algú que no sap de què va, explicaré a grans trets el seu argument: Aquesta sèrie narra les aventures d’en Son Goku, un noi amb cua de mico inspirada amb un mite xinès que es titula Viatge cap a l’Oest i narra la seva vida i aventures des de que és nen fins que es fa avi. Durant la seva vida, lluita en moltes batalles i es converteix en el lluitador d'arts marcials més fort de l'univers. No obstant això, compta amb l'ajuda de molts amics experts en arts marcials per combatre les forces del mal que provoquen els conflictes que recondueixen la història. El seu autor es diu Akira Toriyama i és japonès.

Com ja he dit abans, Bola de Drac és anticomunista. No és d’estranyar perquè el seu autor és japonès i a l’any 1988 (any de creació de la sèrie) les relacions entre Xina i Japó no eren massa bones.

Aquest pensament anticomunista es veu reflectit en la caracterització que es dona als personatges dolents on s’hi reflecteixen alguns símbols d’ideologia comunista. Posaré dos exemples per demostrar-ho:

Primer Exemple: El primer personatge dolent que apareix a la sèrie és en Pilaf, una espècie de dimoni nap buf de color blau que només té la idea de ser l’amo del món. Al cap porta una gorra amb una estrella vermella brodada al davant.

Segon exemple: L’Olong és un porc que parla i camina a dues cames (a la sèrie és normal, ja que molts animals se’ls representa així). Al començament era un personatge dolent, però a mesura que passa el temps es va tornant bo. Va vestit amb un uniforme de militar de color verd fosc (semblant al d’un militar xinès) i al cap porta una gorra amb una estrella roja brodada a la part davantera.

En els dos exemples es veu clarament que els personatges que porten símbols comunistes (l’estrella roja) no són humans, per tant això ja fa que siguin éssers inferiors. A més les actituds traïdores, malvades, enganyoses, mentideres que mostren en Pilaf i l’Olong (tot i que aquest últim posteriorment canvia) fan que siguin persones despreciables i que per tant no és bo confiar en elles. Veient aquests arguments, queda clar que l’autor ha volgut transmetre un missatge implícit en la sèrie: Els comunistes són malvats, per tant els xinesos si són comunistes també seran malvats.

Tot el que he comentat anteriorment és només una petita pinzallada de l'anticomunisme de Bola de Drac, però sóc conscient que es podria esgarrapar més a fons i segur que sortirien moltes més coses.

El Poder dels Contes

La classe d'ahir em va fer pensar en el poder de la narrativa que s'amaga dins els contes. Quan era petit m'agradava que m'expliquessin contes, ja que per mi en aquell temps eren una bona forma de passar el temps i poca cosa més.
Els meus preferits eren: Les 7 cabretes i el llop, jack i les mongetes màgiques, el gat amb botes i els tres porquets.
D'aquests destacaria Jack i les mongetes màgiques. Quan en Jack s'enfilava a la mongetera per anar a robar al castell del malvat ogre, donava molta intriga per saber quins tresors afafaria. La gallina dels ous d'or per mi era el més preuat ja que poder disposar d'un animal així...t'aplana molt el camí!
N'hi havia d'altres que em semblaven un pel bèsties com per exemple Hansel i Gretel. Això que una bruixa engreixés uns nens per menjar-se'ls i després els nens cremen a la bruixa viva em donava molt mal rotllo.
La caputxeta vermella estava força bé, però quan arriba el tros en que el llop es menja a la iaia i després es volia menjar a la caputxeta feia patir massa.

A mesura que anava creixent, em vaig adonar que aquests contes, a part d'explicar una simple història, tots duen un missatge. Molts d'ells ens venen a dir que no hem de confiar en els desconeguts: Caputxeta vermella, les 7 cabretes i el llop.

D'altres ens diuen que hem de ser treballadors, ja que si som ganduls anirem pel mal camí: Els 3 porquets.

El gat amb botes i Jack i les mongetes màgiques no els he trobat un significat molt clar, però diria que deuen voler dir que en aquesta vida s'ha de ser murri per aconseguir el que desitges.

La rateta que escombrava l'escaleta és un altre clàssic del món infantil i ens diu que no hem de confiar en els homes galans ja que al darrere si amaga una persona amb segones intencions.

L'aneguet lleig és un d'aquells que avui dia el podríem considerar bullying animal, ja que tots els seus germans el rebutgen perquè és negre i ells són grocs, però no saben que ell és un cigne i que quan els cignes són petits neixen amb les plomes negres i els ànecs neixen amb les plomes blanques, però al final ell acaba mudant el plomatge i sent molt més maco que els estúpits dels seus germanets que els hauria estat bé acabar de segon plat del dinar de Nadal.

Molts anys després d'apareixer els contes populars, un senyor que es deia Walt Disney es va dedicar a dibuixar pel·lícules de dibuixos animats que han tingut molt d'èxit.

Podríem dir que les pel·lícules del senyor Walt són de Nivell Clinex Alt, ja que en moltes d'elles apareixen històries realment conmovedores. Qui no se'n recorda de la mare d'en Bambi quan es mort? Allò era un fart de plorar! o quan tanquen la mare d'en Dumbo en un remolc fosc separant-la a la força del seu fill! Allò ja era insuportable!!!

Tanmateix no tot el que brilla és or i les pel·lícules de l'amic Disney sovint amaguen un rerafons que és tot el contrari del que sembla. Per exemple:

La pel·lícula Aladin, èxit de taquilla estrenat al 1989 comença amb una cançó inicial d’obertura que es titula “Noches árabes” i descriu la cultura àrab de forma racista. Diu així: “Vengo de una tierra/ de un lugar lejano/ por donde vagan los camellos de las caravanas. Donde te cortan la oreja/ si no les gusta tu cara. Es bárbaro, pero oye, es mi hogar.” La cançó ho diu tot, l’any també 1989. Què va passar l’any següent? Guerra del Golf. Res més a dir, només s’havia de preparar el terreny.

Un altre element que crida l’atenció de la pel·lícula és que tots els dolents porten barba, tenen el nas llarg i aguilenc, ulls sinistres i tot el dia empunyen espases. En canvi, l’Aladin (el protagonista) tot i ser àrab no porta barba, té el nas petit i no porta turbant la qual cosa fa que sembli més un simpàtic yanki que no pas un àrab.

Aquest és només un exemple dels sectrets que amaga l'Univers de Disney, però n'existeixen d'altres com per exemple: Walt Disney va ser criojenitzat? Bé, això ja forma part d'una altra història, que potser algun dia serà revelada, però per avui ja n'hi ha prou i fins la pròxima!

La mort del Führer

Molt s'ha dit sobre la mort de Hitler. Alguns opinen que es va suïcidar juntament amb Eva Braun, la seva esposa. Alguns diuen que els que van morir al búnquer eren dobles. D'altres que es va escapar i va fugir cap a Espanya o Sud Amèrica i fins i tot hi ha qui diu que va escapar cap al continent Antàrtic i que va viure en un búnquer que soportava els 6o graus sota zero o que en aquest continent hi ha unes coves secretes que condueixen a un paradís amagat sota terra en el qual ell i una colla d'alts càrrecs alemanys van passar la fi dels seus dies.

El que jo us puc dir és que s'han elaborat un munt de teories sobre la mort del Führer. A continuació us passo algunes de les teories que he trobat per internet.

El 30 d'abril de 1945, al búnquer de la cancelleria de Berlín, enmig de ressons wagnerians i shakespearians i amb les tropes soviètiques a tocar, Adolf Hitler i Eva Braun, segons la confessió de testimonis presencials que també esdevé la versió oficial soviètica, es van suicidar i després els seus cossos incinerats i les seves cendres escampades per no ser sotmesos a l'escarni públic.

Segons la URSS va comunicar el 1965, els mateixos cossos carbonitzats del Führer i Eva Braun que van trobar les seves tropes el 2 de maig de 1945 van ser enterrats tres vegades entre el 1945 i el 1946 i finalment, relata Antony Beevor a 'Berlin. La caída, 1945' (2003), destruïts i llençats al clavegueram el 1970 per evitar que algun dia fossin convertits en objecte de veneració. L'abril de 2000 els russos van voler impressionar el món mostrant en una exposició una minúscula peça craniana pertanyent segons ells a Hitler; ¿però no havien estat els mateixos russos qui el 1970 havien fet desaparèixer definitivament les seves restes?

Allò que és cert és que els russos al·legaren, al seu moment, haver descobert diversos cossos mig enterrats amb les característiques de Hitler, els denominats “doppelganger” del Führer. Però la incògnita de la no aparició dels cadàvers reals de Hitler i Braun i certes declaracions i moviments posteriors no van fer sinó incrementar els rumors segons els quals Hitler no havia mort sinó que s'havia refugiat en algun lloc. És coneguda una de les últimes converses de Hitler amb un oficial SS abans d'aquell 30 d'abril: “Mein Führer, per qui lluitarem ara? Per l'home que vindrà”.

El mariscal Gregory Zhukov, oficial major de l'exèrcit d'Stalin, les tropes del qual van ser les que van ocupar Berlín, va afirmar el mateix 1945 després d'una llarga investigació: “Nosaltres no hem pogut trobar el cos que pugui ser de Hitler”. El tinent general Bedell Smith, cap de personal del general Eisenhower a la invasió europea, va dir aquell octubre: “Ningú pot dir rotundament que Hitler està mort”. L'exsecretari de govern Jimmy Byrnes explica al seu llibre 'Hablando francamente' (1947): “Durant la conferència dels Quatre Grans a Postdam vaig inquirir al mariscal Josif Stalin sobre la sort de Hitler: Ell no està mort; ell ha escapat cap a Espanya o Argentina”.

La tendència, molt soviètica, de creure en obscures maquinacions es materialitzava en el mateix Stalin que, convençut de la no mort de Hitler, no feia més que escampar rumors: que havia arribat al Japó en un submarí; que s'havia refugiat a Argentina; que vivia a Espanya protegit per Franco sota el nom d'Adipulus i que havia mort l'1 de novembre de 1947 d'insuficiència cardiaca.

Una teoria explicada per Patrick Burnside a 'El escape de Hitler' (2000) assegura que la matinada del 30 d'abril Hitler va fugir amb un jet de Berlín en companyia d'Eva i dos homes amb destí a Noruega des d'on salparia un comboi de dotze submarins amb destí a la costa patagònica d'Argentina, moviment tolerat pels aliats perquè aquests tenien por de l'expansió de la URSS. També s'ha dit que es podrien haver refugiat a l'Antàrdida; l'almirall alemany Karl Doenitz havia declarat poc abans: “La flota de submarins està orgullosa d'haver trobat un paradís terrestre, una fortalesa inexpugnable per al Führer, en algun lloc austral del planeta”. El 1939, enginyers nazis havien comentat la construcció d'edificis capaços de suportar temperatures de 60 graus negatius.

“És molt possible, comenta Pablo Weschler a '¿Hitler en Argentina?' (www.elreloj.com, 13-XII-2006), que el Führer i una cinquantena de comandaments haguessin arribat en submarí a Argentina"; entre juny i agost de 1945, pocs mesos després de la fi de la guerra, es visionaren diferents submarins davant la costa argentina entre Bariloche i Río Negro, dos dels quals foren capturats amistosament al Mar de la Plata després d'un enfrontament el 4 de juliol amb destructors brasilers a tocar l'arxipèlag de Cap Verd.

El règim argentí de J. D. Perón (1945-1955) havia simpatitzat amb el nazisme i allí hi vivia una col·lectivitat alemanya important. Segons conta Carlos de Nápoli a 'Nazis en el sur' (2005), ja el 1934, l'aviadora estrella del nazisme, Hanna Reitsch (1912-1979), havia viatjat a Argentina per preparar un pla de sortida per si Hitler havia de fugir d'Alemanya, tot i que ella no en diu res a la seva autobiografia 'Volar... Mi vida' (1951).

Després d'una estada a la zona de Bariloche s'haurien traslladat per terra a la Patagònia interior; diferents testimonis així ho van declarar. Abel Basti diu al seu llibre 'Hitler en Argentina' (2006) que Hitler va passar els seus últims anys de vida totalment aïllat del món en un ambient bucòlic i en companyia d'Eva Braun, Martin Bormann i altres adeptes; també hauria estat vist a Còrdoba els anys 50. Ell, segons aquesta font, moriria al final dels 60 a la Patagònia i seria enterrat amb un nom italià.

Osvaldo Muray relata a 'Hitler vivió y murió en Chile' (2006) també l'itinerari seguit pel comboi de submarins, però, en canvi, situa el seu destí final més al sud, al “paradís terrestre” a que havia fet referència anys abans Doenitz i que no seria sinó l'illa xilena Friendship adquirida els anys 30 per un alemany. L'historiador paraguaià Mariano Llano, d'altra banda, sosté a 'Hitler y los nazis en Paraguay' (2004) que Hitler hauria mort el 1974 a terres guaranís protegit pel dictador Alfredo Stroessner en haver abandonat Argentina el 1955 després de caure Perón.

La única cosa certa en tot aquest afer és que molts dels grans dictadors d'aquella època tenien dobles i que per tant pot ser que Hitler hagués continuat viu després de la fi de la II Guerra Mundial. On i quan va morir? Aquest és un enigma que encara ens reserva la història i potser mai l'arribarem a desxifrar.

El llenguatge dels lloros

Moltes vegades a els nens petits se'ls diu que no repeteixin les coses com lloros, ja que les coses s'han d'entendre i per tant repetir-les com lloros no contribueix a desenvolupar el pensament. "Em sap molt de greu" dir a les persones que repeteixen aquesta frase que ells són els únics lloros ja que un estudi que va realitzar la doctora Irene Pepperberg (psicòloga que ha estudiat els processos cognitius dels lloros) amb un lloro gris que es deia Alex (1976-2007), va demostrar que aquest animal tenia una intel·ligència que equivalia a la d'un nen de 5 anys.

L'Alex (que en anglès vol dir, Avian Learning EXperiment) tenia un vocabulari de 150 paraules que a més semblava que les coneixia, ja que quan se li demanava de quin material, forma o color estava fet, ell responia correctament. També podia identificar la diferència entre 2 objectes, si és que n'hi havia. A més quan ja estava tip de tantes proves, ell deia que marxava, però si l'investigador s'enfadava ell deia que ho sentia. Una altre cosa curiosa és que quan demanava un plàtan i tu li donaves una nou, ell te la tirava pel cap fins que no li donaves un plàtan.

En molts experiments d'aquest tipus, quan l'animal feia el que tocava, se li donava un premi, però en aquest cas, l'Alex l'havia de demanar i llavors se li donava.

Un dia que li van donar una poma vermella i ell no n'havia menjat mai cap va dir una paraula per tal de classificar-la: Plàtan-eres. Aquesta paraula es considera un acrònim de Plàtan (per la textura interior) i Cireres (pel color vermell i la forma). La Dra. Pepperberg va considerar això un exemple de comunicació complexa en 2 direccions, ja que va crear una paraula nova a partir del seu limitat vocabulari.

Tanmateix hi ha alguns investigadors que han considerat l'experiment de l'Alex com l'aplicació del condicionament operant.

Jo crec que aquest experiment va ser molt interessant, tot i que alguns científics puguin dir que tot era condicionament operant, i a més crec que el pensament i el llenguatge de l'Alex estaven molt desenvolupats per ser un lloro, la qual cosa demostra un mínim d'intel·ligència. Pel que he anat llegint, la doctora Pepperberg continua experimentant amb lloros, per tant encara aquestes aus ens poden donar moltes sorpreses.

A la recerca de la moneda perduda

Una de les aportacions dins el condicionament operant que va fer l'amic Skinner són la dels programes de raó variable, que són aquells en què el premi no es dona de forma fixa. Un exemple d'aquests programes són les màquines escurabutxaques.

Les màquines escurabutxaques són màquines que a canvi d’una quantitat determinada de diners apostats donen un temps de joc i eventualment un premi en efectiu.

Hi ha un reforçament positiu per augmentar la conducta. L'interval fixa (temps) i la variable (n de vegades) fan que el jugador no es pugui resisitir a aquelles llumetes tant hipnòtiques.

La màquina fa rodar uns rodets serigrafiats amb un conjunt de símbols (normalment dibuixos de fruites en tres línees independents. Cada línia té associada un polsador que atura el rodet i fixa la fruita que s’està visualitzant en aquest moment a la línia corresponent al polsador. Disposa d’una palanca que inicia el joc. El rodets comencen a rodar i el jugador els para de forma seqüencial intentant obtenir una combinació amb premi.

La màquina disposa d’un selector de monedes (moneder) que discrimina les monedes que introdueix el jugador i permet l’entrada de fins a 10 peces a compte de partides. Es consideraran
3 tipus de monedes: 0,5€, 1€, 2€. El valor total de les monedes introduïdes en cada moment el denominarem crèdit. A l’inici de cada partida descomptarem el valor de la jugada del crèdit total.
Considerarem un 1€ com el cost d’una partida. En tot moment la màquina visualitza el crèdit disponible.

Cada maquina mostra una taula de premis que associa una combinació de símbols amb uns premis en metàl·lic. Normalment es premien les combinacions amb tres símbols coincidents. Es reserva un combinació privilegiada que donarà un premi gros de 100€.

En el cas d’aconseguir combinacions a una distància d’un símbol en una de les tres línies per obtenir premi, es dóna noves oportunitats al jugador, consistents a fer jugar el rodet que conté el símbol discordant. El nou símbol ve donat automàticament per la màquina. Aquesta modalitat de joc es denomina avenços. Es permetran un total de tres avenços i cada un d’ells tindrà el cost del 50% d’una partida el qual s’anirà descomptat del crèdit total.

En tot moment la màquina té comptabilitzada la recaptació de caixa de tal manera que ha de controlar que està en disposició de pagar els premis obtinguts pel jugador. D’això es dedueix que el premis que es donen no són aleatoris sinó que estan estratègicament estudiats. Concretament s’ha d’acomplir que en tot moment el propietari de la màquina podrà retirar un 30% de tot el que ha entrat a la màquina des de l’última recaptació. Dit d’una altra manera, per cada euro que entra a la màquina el 30% queda en reserva com a benefici d’explotació mentre que el 70% restant es retorna en premis.
El programa de la màquina ha de desenvolupar una estratègia de premis que complint la norma de recaptació anterior sigui suficientment aleatòria per tal que el jugador no pugui deduir en quin moment sortirà el premi gros. Tot i així haurem de donar un premi gros quan tinguem caixa suficient i s’hagi superant un nombre N mínim de partides.

La màquina proporciona informació privada al propietari de la màquina a partir d’algun perifèric de sortida (impressora de ticket,. display....) o via canal sèrie.
Per mantenir la privacitat el propietari disposa d’un pasword d’accés a les dades de manera que el programa ha de proporcionar una funció d’identificació de codis i de visualització de les dades.
Les dades a visualitzar a partir de l’última recaptació són:

• caixa actual
  
• recaptació
  
• nombre total de partides
  
• data de l’última recaptació (opcional)
  
• import dels premis repartits (opcional)

Un cop feta la recaptació s’inicialitzen les dades automàticament en sortir de la funció de visualització.

No hem d'oblidar que les màquines escurabutxaques estan dissenyades per ser adictives, és a dir, utilitzen els programes de raó variable per enganxar al jugador, ja que aquest no sap quan pot tocar un premi, la única cosa que sap és que com més diners hi tiri, més probabilitats d'obtenir un premi tindrà.

Aquests tipus d'adicció es coneix com a ludopatia i és una alteració progressiva del comportament per la qual un individu sent una incontrolable necessitat de jugar, menyspreant qualsevol conseqüència negativa.

El joc pot arribar a ser una mica més important en la vida d'un jugador que la seva família, treball o béns materials. Tan fort pot ser la dedicació al joc que l'alimentació, sexe o relacions socials passen a constituir una mica secundari. El jugador compulsiu és manejat per un impuls incontrolable per a acceptar riscos, fet que va minant tota la seva vida. En moltes ocasions, el jugador ha de recórrer a activitats il·legals o contra la seva pròpia naturalesa per a obtenir els diners que escapa de les seves mans. També presenta un elevat risc de cometre suïcidi.

En fi, tal com vam dir a classe la millor manera per guanyar a les màquines escurabutxaques és no jugar-hi o sigui quan veieu llumetes que pampalluguen tanqueu als ulls i penseu amb la frase celebre que va dir en Joan Laporta: "Al loro! Que no nos embauquen! Que no estamos tan mal hombre!"

L'escola dels horrors

El documental que vam veure el dimecres el podríem qualificar de nivell Clinex baix, ja que tot i ser dur, d'imatges violentes i dures n'hi havia ben poques.
Sovint es diu que el remei és pitjor que la malaltia i en el cas de "La letra con sangre entra" és ben cert, ja que alguns dels nois que van aparèixer en el documental presentaven greus seqüeles a causa de la seva estada en algun dels centres de la WWASP.
El conductisme radical d'Skinner portat a l'extrem és molt perillós tal com es veu en els programes que es realitzen en els diferents centres de la WWASP.

Shkinner per mitjà de l'estudi de les tècniques de modificació de la conducta, pretenia la unificació del conductisme animal amb el conductisme humà, és a dir, tant sers humans com animals tenen les mateixes lleis o normes a l'hora de desenvolupar les seves conductes.
Va reformular la Llei de l'Efecte, donant lloc a la Llei del Reforç, que va servir de base per tots els seus desenvolupaments posteriors, i que afirma que si una conducta és seguida d'un reforç, és més provable que aquesta conducta es torni a produir.

Els seus experiments més coneguts van ser realitzats amb coloms i consistien a donar aliment als coloms per mitjà d'un mecanisme automàtic que s'obria aleatòriament sense tenir en compte el comportament d'aquests. No obstant això, els coloms associaven l'entrega de l'aliment a una determinada conducta que tenien quan s'obria l'aparell. Així, els coloms arribaren a realitzar determinades formes de volar que eren repetides pensat que així obtindrien l'aliment i recordant als rituals que fem els sers humans esperant així obtenir bona sort o un determinat premi. Posteriorment, el condicionament operant, ha sigut utilitzat en experiments amb rates en laberints i ha pogut explicar la causa de molts comportaments així com desenvolupar teràpies efectives per a la seva cura.

Skinner estava convençut que era possible aplicar les seves teories per construir una societat millor. Per difondre aquesta idea va escriure la novel·la Walden 2, on descrivia una comunitat utòpica que assolia un alt nivell de desenvolupament social i personal gràcies a la aplicació dels principis del condicionament operant.

Una de les coses més fortes que vaig trobar el documental va ser el cas de l’Steven, el noi ros que es va passar 5 anys a la WWASP, quan explicava que els seus companys l’havien intentat matar per així poder aconseguir que tanquessin el centre. A part de vigilar que el mal no t’assetgi des de fora del grup (guardes, personal de seguretat, professors...) ara has de vigilar que el mal no t’assetgi des de dins (els teus companys), ja que si et descuides, t’obren el cap. Crec que per arribar a aquests extrems, els interns havien d’estar molt desesperats, perquè per matar una persona per aconseguir fugir ho trobo molt fort.

Abans d'acabar, us voldria recomenar una sèrie de dos capítols que van fer per Antena 3 TV el mes de novembre i que es titula EL CASTIGO. Tracta de cinc joves conflictius de classe alta que són reclosos en contra la seva voluntat a una granja enmig de la muntanya per tal de reeducar-los, ja que han tingut problemes amb les drogues, sexe o alcohol. Tanmateix aquest procès de reeducació es converteix en un infern ja que el centre és portat per tres tutors que utilitzen els càstics extrems (tancament en gàbies, privar-los de menjar, tancar-los en un dipòsit d'aigua, apallisar-los o bé tapr-los el cap amb bossa de roba i després ofegar-los) per modificar la seva conducta.

Per acabar dir que els extrems fan mal, ja que qualsevol pedagogia portada a l’extrem, per més bona que sigui, és molt perillosa.