Els meus preferits eren: Les 7 cabretes i el llop, jack i les mongetes màgiques, el gat amb botes i els tres porquets.
D'aquests destacaria Jack i les mongetes màgiques. Quan en Jack s'enfilava a la mongetera per anar a robar al castell del malvat ogre, donava molta intriga per saber quins tresors afafaria. La gallina dels ous d'or per mi era el més preuat ja que poder disposar d'un animal així...t'aplana molt el camí!
N'hi havia d'altres que em semblaven un pel bèsties com per exemple Hansel i Gretel. Això que una bruixa engreixés uns nens per menjar-se'ls i després els nens cremen a la bruixa viva em donava molt mal rotllo.
La caputxeta vermella estava força bé, però quan arriba el tros en que el llop es menja a la iaia i després es volia menjar a la caputxeta feia patir massa.
A mesura que anava creixent, em vaig adonar que aquests contes, a part d'explicar una simple història, tots duen un missatge. Molts d'ells ens venen a dir que no hem de confiar en els desconeguts: Caputxeta vermella, les 7 cabretes i el llop.
D'altres ens diuen que hem de ser treballadors, ja que si som ganduls anirem pel mal camí: Els 3 porquets.
El gat amb botes i Jack i les mongetes màgiques no els he trobat un significat molt clar, però diria que deuen voler dir que en aquesta vida s'ha de ser murri per aconseguir el que desitges.
La rateta que escombrava l'escaleta és un altre clàssic del món infantil i ens diu que no hem de confiar en els homes galans ja que al darrere si amaga una persona amb segones intencions.
L'aneguet lleig és un d'aquells que avui dia el podríem considerar bullying animal, ja que tots els seus germans el rebutgen perquè és negre i ells són grocs, però no saben que ell és un cigne i que quan els cignes són petits neixen amb les plomes negres i els ànecs neixen amb les plomes blanques, però al final ell acaba mudant el plomatge i sent molt més maco que els estúpits dels seus germanets que els hauria estat bé acabar de segon plat del dinar de Nadal.
Molts anys després d'apareixer els contes populars, un senyor que es deia Walt Disney es va dedicar a dibuixar pel·lícules de dibuixos animats que han tingut molt d'èxit.
Podríem dir que les pel·lícules del senyor Walt són de Nivell Clinex Alt, ja que en moltes d'elles apareixen històries realment conmovedores. Qui no se'n recorda de la mare d'en Bambi quan es mort? Allò era un fart de plorar! o quan tanquen la mare d'en Dumbo en un remolc fosc separant-la a la força del seu fill! Allò ja era insuportable!!!
Tanmateix no tot el que brilla és or i les pel·lícules de l'amic Disney sovint amaguen un rerafons que és tot el contrari del que sembla. Per exemple:
La pel·lícula Aladin, èxit de taquilla estrenat al 1989 comença amb una cançó inicial d’obertura que es titula “Noches árabes” i descriu la cultura àrab de forma racista. Diu així: “Vengo de una tierra/ de un lugar lejano/ por donde vagan los camellos de las caravanas. Donde te cortan la oreja/ si no les gusta tu cara. Es bárbaro, pero oye, es mi hogar.” La cançó ho diu tot, l’any també 1989. Què va passar l’any següent? Guerra del Golf. Res més a dir, només s’havia de preparar el terreny.
Un altre element que crida l’atenció de la pel·lícula és que tots els dolents porten barba, tenen el nas llarg i aguilenc, ulls sinistres i tot el dia empunyen espases. En canvi, l’Aladin (el protagonista) tot i ser àrab no porta barba, té el nas petit i no porta turbant la qual cosa fa que sembli més un simpàtic yanki que no pas un àrab.
Aquest és només un exemple dels sectrets que amaga l'Univers de Disney, però n'existeixen d'altres com per exemple: Walt Disney va ser criojenitzat? Bé, això ja forma part d'una altra història, que potser algun dia serà revelada, però per avui ja n'hi ha prou i fins la pròxima!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada