El secret de Bola de Drac

Continuant amb el tema que plantejava en el missatge anterior sobre els missatges ocults dels contes o pel·lícules, m'agradaria dir-vos que la sèrie per excel·lència de la generació dels 80: Bola de Drac té un missatge implícit que m'ha cridat molt l'atenció: L'anticomunisme.

Per si hi ha algú que no sap de què va, explicaré a grans trets el seu argument: Aquesta sèrie narra les aventures d’en Son Goku, un noi amb cua de mico inspirada amb un mite xinès que es titula Viatge cap a l’Oest i narra la seva vida i aventures des de que és nen fins que es fa avi. Durant la seva vida, lluita en moltes batalles i es converteix en el lluitador d'arts marcials més fort de l'univers. No obstant això, compta amb l'ajuda de molts amics experts en arts marcials per combatre les forces del mal que provoquen els conflictes que recondueixen la història. El seu autor es diu Akira Toriyama i és japonès.

Com ja he dit abans, Bola de Drac és anticomunista. No és d’estranyar perquè el seu autor és japonès i a l’any 1988 (any de creació de la sèrie) les relacions entre Xina i Japó no eren massa bones.

Aquest pensament anticomunista es veu reflectit en la caracterització que es dona als personatges dolents on s’hi reflecteixen alguns símbols d’ideologia comunista. Posaré dos exemples per demostrar-ho:

Primer Exemple: El primer personatge dolent que apareix a la sèrie és en Pilaf, una espècie de dimoni nap buf de color blau que només té la idea de ser l’amo del món. Al cap porta una gorra amb una estrella vermella brodada al davant.

Segon exemple: L’Olong és un porc que parla i camina a dues cames (a la sèrie és normal, ja que molts animals se’ls representa així). Al començament era un personatge dolent, però a mesura que passa el temps es va tornant bo. Va vestit amb un uniforme de militar de color verd fosc (semblant al d’un militar xinès) i al cap porta una gorra amb una estrella roja brodada a la part davantera.

En els dos exemples es veu clarament que els personatges que porten símbols comunistes (l’estrella roja) no són humans, per tant això ja fa que siguin éssers inferiors. A més les actituds traïdores, malvades, enganyoses, mentideres que mostren en Pilaf i l’Olong (tot i que aquest últim posteriorment canvia) fan que siguin persones despreciables i que per tant no és bo confiar en elles. Veient aquests arguments, queda clar que l’autor ha volgut transmetre un missatge implícit en la sèrie: Els comunistes són malvats, per tant els xinesos si són comunistes també seran malvats.

Tot el que he comentat anteriorment és només una petita pinzallada de l'anticomunisme de Bola de Drac, però sóc conscient que es podria esgarrapar més a fons i segur que sortirien moltes més coses.

El Poder dels Contes

La classe d'ahir em va fer pensar en el poder de la narrativa que s'amaga dins els contes. Quan era petit m'agradava que m'expliquessin contes, ja que per mi en aquell temps eren una bona forma de passar el temps i poca cosa més.
Els meus preferits eren: Les 7 cabretes i el llop, jack i les mongetes màgiques, el gat amb botes i els tres porquets.
D'aquests destacaria Jack i les mongetes màgiques. Quan en Jack s'enfilava a la mongetera per anar a robar al castell del malvat ogre, donava molta intriga per saber quins tresors afafaria. La gallina dels ous d'or per mi era el més preuat ja que poder disposar d'un animal així...t'aplana molt el camí!
N'hi havia d'altres que em semblaven un pel bèsties com per exemple Hansel i Gretel. Això que una bruixa engreixés uns nens per menjar-se'ls i després els nens cremen a la bruixa viva em donava molt mal rotllo.
La caputxeta vermella estava força bé, però quan arriba el tros en que el llop es menja a la iaia i després es volia menjar a la caputxeta feia patir massa.

A mesura que anava creixent, em vaig adonar que aquests contes, a part d'explicar una simple història, tots duen un missatge. Molts d'ells ens venen a dir que no hem de confiar en els desconeguts: Caputxeta vermella, les 7 cabretes i el llop.

D'altres ens diuen que hem de ser treballadors, ja que si som ganduls anirem pel mal camí: Els 3 porquets.

El gat amb botes i Jack i les mongetes màgiques no els he trobat un significat molt clar, però diria que deuen voler dir que en aquesta vida s'ha de ser murri per aconseguir el que desitges.

La rateta que escombrava l'escaleta és un altre clàssic del món infantil i ens diu que no hem de confiar en els homes galans ja que al darrere si amaga una persona amb segones intencions.

L'aneguet lleig és un d'aquells que avui dia el podríem considerar bullying animal, ja que tots els seus germans el rebutgen perquè és negre i ells són grocs, però no saben que ell és un cigne i que quan els cignes són petits neixen amb les plomes negres i els ànecs neixen amb les plomes blanques, però al final ell acaba mudant el plomatge i sent molt més maco que els estúpits dels seus germanets que els hauria estat bé acabar de segon plat del dinar de Nadal.

Molts anys després d'apareixer els contes populars, un senyor que es deia Walt Disney es va dedicar a dibuixar pel·lícules de dibuixos animats que han tingut molt d'èxit.

Podríem dir que les pel·lícules del senyor Walt són de Nivell Clinex Alt, ja que en moltes d'elles apareixen històries realment conmovedores. Qui no se'n recorda de la mare d'en Bambi quan es mort? Allò era un fart de plorar! o quan tanquen la mare d'en Dumbo en un remolc fosc separant-la a la força del seu fill! Allò ja era insuportable!!!

Tanmateix no tot el que brilla és or i les pel·lícules de l'amic Disney sovint amaguen un rerafons que és tot el contrari del que sembla. Per exemple:

La pel·lícula Aladin, èxit de taquilla estrenat al 1989 comença amb una cançó inicial d’obertura que es titula “Noches árabes” i descriu la cultura àrab de forma racista. Diu així: “Vengo de una tierra/ de un lugar lejano/ por donde vagan los camellos de las caravanas. Donde te cortan la oreja/ si no les gusta tu cara. Es bárbaro, pero oye, es mi hogar.” La cançó ho diu tot, l’any també 1989. Què va passar l’any següent? Guerra del Golf. Res més a dir, només s’havia de preparar el terreny.

Un altre element que crida l’atenció de la pel·lícula és que tots els dolents porten barba, tenen el nas llarg i aguilenc, ulls sinistres i tot el dia empunyen espases. En canvi, l’Aladin (el protagonista) tot i ser àrab no porta barba, té el nas petit i no porta turbant la qual cosa fa que sembli més un simpàtic yanki que no pas un àrab.

Aquest és només un exemple dels sectrets que amaga l'Univers de Disney, però n'existeixen d'altres com per exemple: Walt Disney va ser criojenitzat? Bé, això ja forma part d'una altra història, que potser algun dia serà revelada, però per avui ja n'hi ha prou i fins la pròxima!

La mort del Führer

Molt s'ha dit sobre la mort de Hitler. Alguns opinen que es va suïcidar juntament amb Eva Braun, la seva esposa. Alguns diuen que els que van morir al búnquer eren dobles. D'altres que es va escapar i va fugir cap a Espanya o Sud Amèrica i fins i tot hi ha qui diu que va escapar cap al continent Antàrtic i que va viure en un búnquer que soportava els 6o graus sota zero o que en aquest continent hi ha unes coves secretes que condueixen a un paradís amagat sota terra en el qual ell i una colla d'alts càrrecs alemanys van passar la fi dels seus dies.

El que jo us puc dir és que s'han elaborat un munt de teories sobre la mort del Führer. A continuació us passo algunes de les teories que he trobat per internet.

El 30 d'abril de 1945, al búnquer de la cancelleria de Berlín, enmig de ressons wagnerians i shakespearians i amb les tropes soviètiques a tocar, Adolf Hitler i Eva Braun, segons la confessió de testimonis presencials que també esdevé la versió oficial soviètica, es van suicidar i després els seus cossos incinerats i les seves cendres escampades per no ser sotmesos a l'escarni públic.

Segons la URSS va comunicar el 1965, els mateixos cossos carbonitzats del Führer i Eva Braun que van trobar les seves tropes el 2 de maig de 1945 van ser enterrats tres vegades entre el 1945 i el 1946 i finalment, relata Antony Beevor a 'Berlin. La caída, 1945' (2003), destruïts i llençats al clavegueram el 1970 per evitar que algun dia fossin convertits en objecte de veneració. L'abril de 2000 els russos van voler impressionar el món mostrant en una exposició una minúscula peça craniana pertanyent segons ells a Hitler; ¿però no havien estat els mateixos russos qui el 1970 havien fet desaparèixer definitivament les seves restes?

Allò que és cert és que els russos al·legaren, al seu moment, haver descobert diversos cossos mig enterrats amb les característiques de Hitler, els denominats “doppelganger” del Führer. Però la incògnita de la no aparició dels cadàvers reals de Hitler i Braun i certes declaracions i moviments posteriors no van fer sinó incrementar els rumors segons els quals Hitler no havia mort sinó que s'havia refugiat en algun lloc. És coneguda una de les últimes converses de Hitler amb un oficial SS abans d'aquell 30 d'abril: “Mein Führer, per qui lluitarem ara? Per l'home que vindrà”.

El mariscal Gregory Zhukov, oficial major de l'exèrcit d'Stalin, les tropes del qual van ser les que van ocupar Berlín, va afirmar el mateix 1945 després d'una llarga investigació: “Nosaltres no hem pogut trobar el cos que pugui ser de Hitler”. El tinent general Bedell Smith, cap de personal del general Eisenhower a la invasió europea, va dir aquell octubre: “Ningú pot dir rotundament que Hitler està mort”. L'exsecretari de govern Jimmy Byrnes explica al seu llibre 'Hablando francamente' (1947): “Durant la conferència dels Quatre Grans a Postdam vaig inquirir al mariscal Josif Stalin sobre la sort de Hitler: Ell no està mort; ell ha escapat cap a Espanya o Argentina”.

La tendència, molt soviètica, de creure en obscures maquinacions es materialitzava en el mateix Stalin que, convençut de la no mort de Hitler, no feia més que escampar rumors: que havia arribat al Japó en un submarí; que s'havia refugiat a Argentina; que vivia a Espanya protegit per Franco sota el nom d'Adipulus i que havia mort l'1 de novembre de 1947 d'insuficiència cardiaca.

Una teoria explicada per Patrick Burnside a 'El escape de Hitler' (2000) assegura que la matinada del 30 d'abril Hitler va fugir amb un jet de Berlín en companyia d'Eva i dos homes amb destí a Noruega des d'on salparia un comboi de dotze submarins amb destí a la costa patagònica d'Argentina, moviment tolerat pels aliats perquè aquests tenien por de l'expansió de la URSS. També s'ha dit que es podrien haver refugiat a l'Antàrdida; l'almirall alemany Karl Doenitz havia declarat poc abans: “La flota de submarins està orgullosa d'haver trobat un paradís terrestre, una fortalesa inexpugnable per al Führer, en algun lloc austral del planeta”. El 1939, enginyers nazis havien comentat la construcció d'edificis capaços de suportar temperatures de 60 graus negatius.

“És molt possible, comenta Pablo Weschler a '¿Hitler en Argentina?' (www.elreloj.com, 13-XII-2006), que el Führer i una cinquantena de comandaments haguessin arribat en submarí a Argentina"; entre juny i agost de 1945, pocs mesos després de la fi de la guerra, es visionaren diferents submarins davant la costa argentina entre Bariloche i Río Negro, dos dels quals foren capturats amistosament al Mar de la Plata després d'un enfrontament el 4 de juliol amb destructors brasilers a tocar l'arxipèlag de Cap Verd.

El règim argentí de J. D. Perón (1945-1955) havia simpatitzat amb el nazisme i allí hi vivia una col·lectivitat alemanya important. Segons conta Carlos de Nápoli a 'Nazis en el sur' (2005), ja el 1934, l'aviadora estrella del nazisme, Hanna Reitsch (1912-1979), havia viatjat a Argentina per preparar un pla de sortida per si Hitler havia de fugir d'Alemanya, tot i que ella no en diu res a la seva autobiografia 'Volar... Mi vida' (1951).

Després d'una estada a la zona de Bariloche s'haurien traslladat per terra a la Patagònia interior; diferents testimonis així ho van declarar. Abel Basti diu al seu llibre 'Hitler en Argentina' (2006) que Hitler va passar els seus últims anys de vida totalment aïllat del món en un ambient bucòlic i en companyia d'Eva Braun, Martin Bormann i altres adeptes; també hauria estat vist a Còrdoba els anys 50. Ell, segons aquesta font, moriria al final dels 60 a la Patagònia i seria enterrat amb un nom italià.

Osvaldo Muray relata a 'Hitler vivió y murió en Chile' (2006) també l'itinerari seguit pel comboi de submarins, però, en canvi, situa el seu destí final més al sud, al “paradís terrestre” a que havia fet referència anys abans Doenitz i que no seria sinó l'illa xilena Friendship adquirida els anys 30 per un alemany. L'historiador paraguaià Mariano Llano, d'altra banda, sosté a 'Hitler y los nazis en Paraguay' (2004) que Hitler hauria mort el 1974 a terres guaranís protegit pel dictador Alfredo Stroessner en haver abandonat Argentina el 1955 després de caure Perón.

La única cosa certa en tot aquest afer és que molts dels grans dictadors d'aquella època tenien dobles i que per tant pot ser que Hitler hagués continuat viu després de la fi de la II Guerra Mundial. On i quan va morir? Aquest és un enigma que encara ens reserva la història i potser mai l'arribarem a desxifrar.

El llenguatge dels lloros

Moltes vegades a els nens petits se'ls diu que no repeteixin les coses com lloros, ja que les coses s'han d'entendre i per tant repetir-les com lloros no contribueix a desenvolupar el pensament. "Em sap molt de greu" dir a les persones que repeteixen aquesta frase que ells són els únics lloros ja que un estudi que va realitzar la doctora Irene Pepperberg (psicòloga que ha estudiat els processos cognitius dels lloros) amb un lloro gris que es deia Alex (1976-2007), va demostrar que aquest animal tenia una intel·ligència que equivalia a la d'un nen de 5 anys.

L'Alex (que en anglès vol dir, Avian Learning EXperiment) tenia un vocabulari de 150 paraules que a més semblava que les coneixia, ja que quan se li demanava de quin material, forma o color estava fet, ell responia correctament. També podia identificar la diferència entre 2 objectes, si és que n'hi havia. A més quan ja estava tip de tantes proves, ell deia que marxava, però si l'investigador s'enfadava ell deia que ho sentia. Una altre cosa curiosa és que quan demanava un plàtan i tu li donaves una nou, ell te la tirava pel cap fins que no li donaves un plàtan.

En molts experiments d'aquest tipus, quan l'animal feia el que tocava, se li donava un premi, però en aquest cas, l'Alex l'havia de demanar i llavors se li donava.

Un dia que li van donar una poma vermella i ell no n'havia menjat mai cap va dir una paraula per tal de classificar-la: Plàtan-eres. Aquesta paraula es considera un acrònim de Plàtan (per la textura interior) i Cireres (pel color vermell i la forma). La Dra. Pepperberg va considerar això un exemple de comunicació complexa en 2 direccions, ja que va crear una paraula nova a partir del seu limitat vocabulari.

Tanmateix hi ha alguns investigadors que han considerat l'experiment de l'Alex com l'aplicació del condicionament operant.

Jo crec que aquest experiment va ser molt interessant, tot i que alguns científics puguin dir que tot era condicionament operant, i a més crec que el pensament i el llenguatge de l'Alex estaven molt desenvolupats per ser un lloro, la qual cosa demostra un mínim d'intel·ligència. Pel que he anat llegint, la doctora Pepperberg continua experimentant amb lloros, per tant encara aquestes aus ens poden donar moltes sorpreses.

A la recerca de la moneda perduda

Una de les aportacions dins el condicionament operant que va fer l'amic Skinner són la dels programes de raó variable, que són aquells en què el premi no es dona de forma fixa. Un exemple d'aquests programes són les màquines escurabutxaques.

Les màquines escurabutxaques són màquines que a canvi d’una quantitat determinada de diners apostats donen un temps de joc i eventualment un premi en efectiu.

Hi ha un reforçament positiu per augmentar la conducta. L'interval fixa (temps) i la variable (n de vegades) fan que el jugador no es pugui resisitir a aquelles llumetes tant hipnòtiques.

La màquina fa rodar uns rodets serigrafiats amb un conjunt de símbols (normalment dibuixos de fruites en tres línees independents. Cada línia té associada un polsador que atura el rodet i fixa la fruita que s’està visualitzant en aquest moment a la línia corresponent al polsador. Disposa d’una palanca que inicia el joc. El rodets comencen a rodar i el jugador els para de forma seqüencial intentant obtenir una combinació amb premi.

La màquina disposa d’un selector de monedes (moneder) que discrimina les monedes que introdueix el jugador i permet l’entrada de fins a 10 peces a compte de partides. Es consideraran
3 tipus de monedes: 0,5€, 1€, 2€. El valor total de les monedes introduïdes en cada moment el denominarem crèdit. A l’inici de cada partida descomptarem el valor de la jugada del crèdit total.
Considerarem un 1€ com el cost d’una partida. En tot moment la màquina visualitza el crèdit disponible.

Cada maquina mostra una taula de premis que associa una combinació de símbols amb uns premis en metàl·lic. Normalment es premien les combinacions amb tres símbols coincidents. Es reserva un combinació privilegiada que donarà un premi gros de 100€.

En el cas d’aconseguir combinacions a una distància d’un símbol en una de les tres línies per obtenir premi, es dóna noves oportunitats al jugador, consistents a fer jugar el rodet que conté el símbol discordant. El nou símbol ve donat automàticament per la màquina. Aquesta modalitat de joc es denomina avenços. Es permetran un total de tres avenços i cada un d’ells tindrà el cost del 50% d’una partida el qual s’anirà descomptat del crèdit total.

En tot moment la màquina té comptabilitzada la recaptació de caixa de tal manera que ha de controlar que està en disposició de pagar els premis obtinguts pel jugador. D’això es dedueix que el premis que es donen no són aleatoris sinó que estan estratègicament estudiats. Concretament s’ha d’acomplir que en tot moment el propietari de la màquina podrà retirar un 30% de tot el que ha entrat a la màquina des de l’última recaptació. Dit d’una altra manera, per cada euro que entra a la màquina el 30% queda en reserva com a benefici d’explotació mentre que el 70% restant es retorna en premis.
El programa de la màquina ha de desenvolupar una estratègia de premis que complint la norma de recaptació anterior sigui suficientment aleatòria per tal que el jugador no pugui deduir en quin moment sortirà el premi gros. Tot i així haurem de donar un premi gros quan tinguem caixa suficient i s’hagi superant un nombre N mínim de partides.

La màquina proporciona informació privada al propietari de la màquina a partir d’algun perifèric de sortida (impressora de ticket,. display....) o via canal sèrie.
Per mantenir la privacitat el propietari disposa d’un pasword d’accés a les dades de manera que el programa ha de proporcionar una funció d’identificació de codis i de visualització de les dades.
Les dades a visualitzar a partir de l’última recaptació són:

• caixa actual
  
• recaptació
  
• nombre total de partides
  
• data de l’última recaptació (opcional)
  
• import dels premis repartits (opcional)

Un cop feta la recaptació s’inicialitzen les dades automàticament en sortir de la funció de visualització.

No hem d'oblidar que les màquines escurabutxaques estan dissenyades per ser adictives, és a dir, utilitzen els programes de raó variable per enganxar al jugador, ja que aquest no sap quan pot tocar un premi, la única cosa que sap és que com més diners hi tiri, més probabilitats d'obtenir un premi tindrà.

Aquests tipus d'adicció es coneix com a ludopatia i és una alteració progressiva del comportament per la qual un individu sent una incontrolable necessitat de jugar, menyspreant qualsevol conseqüència negativa.

El joc pot arribar a ser una mica més important en la vida d'un jugador que la seva família, treball o béns materials. Tan fort pot ser la dedicació al joc que l'alimentació, sexe o relacions socials passen a constituir una mica secundari. El jugador compulsiu és manejat per un impuls incontrolable per a acceptar riscos, fet que va minant tota la seva vida. En moltes ocasions, el jugador ha de recórrer a activitats il·legals o contra la seva pròpia naturalesa per a obtenir els diners que escapa de les seves mans. També presenta un elevat risc de cometre suïcidi.

En fi, tal com vam dir a classe la millor manera per guanyar a les màquines escurabutxaques és no jugar-hi o sigui quan veieu llumetes que pampalluguen tanqueu als ulls i penseu amb la frase celebre que va dir en Joan Laporta: "Al loro! Que no nos embauquen! Que no estamos tan mal hombre!"

L'escola dels horrors

El documental que vam veure el dimecres el podríem qualificar de nivell Clinex baix, ja que tot i ser dur, d'imatges violentes i dures n'hi havia ben poques.
Sovint es diu que el remei és pitjor que la malaltia i en el cas de "La letra con sangre entra" és ben cert, ja que alguns dels nois que van aparèixer en el documental presentaven greus seqüeles a causa de la seva estada en algun dels centres de la WWASP.
El conductisme radical d'Skinner portat a l'extrem és molt perillós tal com es veu en els programes que es realitzen en els diferents centres de la WWASP.

Shkinner per mitjà de l'estudi de les tècniques de modificació de la conducta, pretenia la unificació del conductisme animal amb el conductisme humà, és a dir, tant sers humans com animals tenen les mateixes lleis o normes a l'hora de desenvolupar les seves conductes.
Va reformular la Llei de l'Efecte, donant lloc a la Llei del Reforç, que va servir de base per tots els seus desenvolupaments posteriors, i que afirma que si una conducta és seguida d'un reforç, és més provable que aquesta conducta es torni a produir.

Els seus experiments més coneguts van ser realitzats amb coloms i consistien a donar aliment als coloms per mitjà d'un mecanisme automàtic que s'obria aleatòriament sense tenir en compte el comportament d'aquests. No obstant això, els coloms associaven l'entrega de l'aliment a una determinada conducta que tenien quan s'obria l'aparell. Així, els coloms arribaren a realitzar determinades formes de volar que eren repetides pensat que així obtindrien l'aliment i recordant als rituals que fem els sers humans esperant així obtenir bona sort o un determinat premi. Posteriorment, el condicionament operant, ha sigut utilitzat en experiments amb rates en laberints i ha pogut explicar la causa de molts comportaments així com desenvolupar teràpies efectives per a la seva cura.

Skinner estava convençut que era possible aplicar les seves teories per construir una societat millor. Per difondre aquesta idea va escriure la novel·la Walden 2, on descrivia una comunitat utòpica que assolia un alt nivell de desenvolupament social i personal gràcies a la aplicació dels principis del condicionament operant.

Una de les coses més fortes que vaig trobar el documental va ser el cas de l’Steven, el noi ros que es va passar 5 anys a la WWASP, quan explicava que els seus companys l’havien intentat matar per així poder aconseguir que tanquessin el centre. A part de vigilar que el mal no t’assetgi des de fora del grup (guardes, personal de seguretat, professors...) ara has de vigilar que el mal no t’assetgi des de dins (els teus companys), ja que si et descuides, t’obren el cap. Crec que per arribar a aquests extrems, els interns havien d’estar molt desesperats, perquè per matar una persona per aconseguir fugir ho trobo molt fort.

Abans d'acabar, us voldria recomenar una sèrie de dos capítols que van fer per Antena 3 TV el mes de novembre i que es titula EL CASTIGO. Tracta de cinc joves conflictius de classe alta que són reclosos en contra la seva voluntat a una granja enmig de la muntanya per tal de reeducar-los, ja que han tingut problemes amb les drogues, sexe o alcohol. Tanmateix aquest procès de reeducació es converteix en un infern ja que el centre és portat per tres tutors que utilitzen els càstics extrems (tancament en gàbies, privar-los de menjar, tancar-los en un dipòsit d'aigua, apallisar-los o bé tapr-los el cap amb bossa de roba i després ofegar-los) per modificar la seva conducta.

Per acabar dir que els extrems fan mal, ja que qualsevol pedagogia portada a l’extrem, per més bona que sigui, és molt perillosa.

Els pecats de la globalització

Els Set Pecats Capitals són una classificació dels vicis esmentats en les primeres ensenyances cristianes catòliques per a educar i instruir els seguidors sobre moralitat. L'Església catòlica romana divideix els pecats en dues categories principals: els "venials", aquells que són relativament menors i poden ser perdonats a través de qualsevol sagrament de l'Església; i els "mortals", els quals, quan són comesos, destrueixen la vida de gràcia i creen l'amenaça de condemnació eterna a menys que siguen absolts mitjançant el sagrament de la confessió, o sent perdonats després d'una perfecta contrició per part del penitent. Començant a principi del segle XIV, la popularitat dels Set Pecats Capitals com a tema entre els artistes europeus de l'època va ajudar eventualment a integrar-los en moltes àrees de la cultura i consciència cristiana a través del món.
Llistats en el mateix ordre usat per Gregori I, Magne (c.540(?)-604) al segle VI i després per Dante Alighieri a la Divina Comèdia (c.1308-1321), els Set Pecats Capitals són els següents:

Luxúria, Gola, Avarícia, Peresa, Ira, Enveja i Supèrbia.

Aquest quadre del Bosco representa els 7 pecats capitals. El trobareu al Museu del Prado.

Tanmateix sembla que la llista es feia curta ja que el dia 11/03/08, el bisbe Gianfranco Girotti, en una entrevista al diari del Vaticà "L'Osservatore Romano" va ampliar la llista de pecats capitals. Va afegir els pecats de la globalització que són: Els delictes contra el medi ambient, la manipulació genètica, l'anticoncepció, l'acumulació de riqueses o el consum de drogues.

En fi pecadors del SXXI ja sabeu que no heu de fer si no voleu cremar eternament als focs de l'infern!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

El món animal

Ja fa temps amb van recomenar un vídeo super ben parit d'animals i m'agradaria compartir-lo amb vosaltres. Búfals, lleons i cocodrils són els protagonistes d'aquesta aventura a la Sabana Africana. Persones sensibles absteniu-vos ja que us fareu un fart de patir! Per cert, el vídeo és amb anglès, però no cal saber-ne ja que veient les imatges en fas prou!

Aquí teniu el link: http://www.youtube.com/watch?v=LU8DDYz68kM

Un documental molt interessant...

Els animals han estat els nostres companys des dels inicis de la humanitat. Podríem dir que sense ells no seríem on som ara, per bé o per mal.

Al començament l'home primitiu els utilitzava només per menjar i vestir, però en un moment de la història es va descobrir l'agricultura i la ramaderia i es van començar a domesticar alguns animals. Això va permetre que l'agricultura s'expandís ja que si s'aprofitava la força de vaques, cavalls i ases per llaurar, podríem plantar més plantes i aconseguir més aliments.

Els segles anaven passant i els animals anaven evolucionant al nostre costat. Cada vegada es seleccionaven els animals domèstics millors per aconseguir races més productives. Els cavalls s'utilitzaven com a mitjà de transport terrestre més ràpid, les espècies salvatges s'utilitzaven per complementar la nostra dieta. Tot això passava a l'Edat Mitjana.

A mesura que ens acostavem a la Modernitat ells venien de braçet al nostre costat, però cada vegada amb més problemes, ja que per crèixer els humans tendim a destruir hàbitats i ecosistemes. Sinó pregunteu-los hi al Dodó o al Llop Marsupial.

Hi va haver un dia en què un senyor que es deia Charles Darwin va dir que els humans i els animals estàvem emparentats, que teníem un avantpassat comú. Això va fer que molta gent poses el crit al cel, però a pesar de tot, el món continuava donant voltes.

De Darwin fins a l'actualitat, el món ha anat avançant cada vegada més ràpid i moltes espècies gràcies i a desgràcia de l'acció de l'home han colonitzat moltes parts dels món que no els tocaven, provocant greus desastres ecològics.

A més s'han hagut de buscar "conillets d'índies" per provar els medicamnets i productes que sobreprodueixen els nostres mercats.

Moltes espècies s'han extingit per culpa de l'acció de l'home i d'altres van pel mateix camí.......i quan semblava que tot estava perdut apareix un vídeo que ens fa reflexionar sobre si els animals tenen emocions.

Jo crec que si, per descomptat, ja que si tots venim d'un mateix avantpassat, tots estem empaltats de la mateixa "saba". Sentim fred, gana, calor, sed, por, felicitat...per tant hem de tractar els animals com es mereixen, ja que ells són com nosaltres.

Fins i tot crec que ens assemblem molt més del que ens pensem. Sovint s'ha dit que l'home és l'únic animal capaç de suicidar-se, però jo no hi estic d'acord, ja que he vist situacions en les quals un animal prefereix la mort abans que el captiveri.

Per exemple, si agafem un ocell salvatge del bosc com podria ser una merla o un gaig i el tanquem dins d'una gàbia, per més ben alimentat que estigui, per més atencions que li donem, un percentatge bastant elevat d'aquestes poblacions si no es pot escapar del seu captiveri prefereix morir.

Un altre exemple podria ser el dels cavalls. Un cavall salvatge quan es veu acorralat, tanca els ulls i comença a galopar cap a una possible fugida. Tant és si al davant té un arbre, una roca o un precipici, preferirà abans matar-se que perdre la llibertat.

En fi, que Darwin tenia raó, Humans i Animals tenim més trets comuns que no pas diferenciadors.

La revolta dels animals

Avui que és St. Jordi, m'agradaria recomenar-vos un llibre força antic, però que crec que lliga amb l'assignatura i que els seus continguts es poden aplicar encara avui dia. Veureu que alguns dels seus personatges van perdent l'empatia al llarg del llibre, per tant convindria que el mestre japonès Tashiro Kanamori els fes algunes classes.

El llibre en català es titula "La revolta dels animals", de George Orwell. Si el preferiu en castellà o no el trobeu en català, l'heu de buscar com a "Rebelión en la granja".

El llibre és un conte satíric de George Orwell sobre un grup d'animals d'una granja que expulsen els humans i creen un sistema de govern propi que acaba convertint-se en una tirania brutal. La novel·la va ser escrita durant la Segona Guerra Mundial i, encara que va ser publicada el 1945, no va començar a ser coneguda pel públic fins a finals dels anys 50.
La revolta dels animals és una crítica de la Revolució Russa i una sàtira sobre la corrupció del socialisme a la URSS durant el període de mandat de Stalin.

L'argument del llibre és el següent:

Un dia, el porc "Perla de Willingdon" (per als humans, els animals l'anomenen "el Vell Patriarca" i com a tal el respecten) explica a la resta d'animals la seva visió, i els prepara per a una revolució que segons ell, ocorrerà, no se sap ni quan ni on. Poc després, el Patriarca mor, i un bon dia els animals porten a terme una revolució espontània amb la que aconsegueixen fer fora el propietari de la granja, el senyor Jones, i en la que apliquen les seves pròpies regles que ells mateix han creat i que escriuen en una paret.

Al principi, la granja prospera millor que quan el senyor Jones l'administrava, però amb el pas del temps, els porcs, que s'havien autoanomenat com a líders per ser més intel·ligents, comencen a abusar del seu poder i manipulen els manaments al seu favor. Dos d'aquests porcs són Boladeneu i Napoleó, que es mostren com a líders però que comencen a mostrar les seves diferències ideològiques. Això acaba quan Napoleó llença els gossos -que ell havia educat- contra Boladeneu, que fuig de la granja. A partir d'aquest moment Napoleó es nomena líder únic, mantenint a la resta d'animals sota la seva dictadura mitjançant l'amenaça dels gossos i, poc a poc, acaba adoptant tots els defectes dels homes pels quals van començar la revolució, modificant els manaments al seu favor i convencent als animals que els manament que recordaven eren falsos. Finalment, a la paret on hi havia escrits els manaments en resta un de sol, nou, que diu:
- Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que d'altres.
Finalment, Napoleó es reuneix amb grangers veïns, amb els quals intenta congeniar per a millorar les seves relacions exteriors, contradient tots els seus manaments i ideologia inicials.

Igual que com tot el que brilla no és or, els animals tampoc són el que semblen, ja que Orwell satiritza el règim comunista soviètic representat a través dels animals de la granja. Cronològicament parlant serien:

El Vell Patriarca representaria a Lenin per ser l'ideòleg de la Revolució, però pel seu caràcter tranquil, la seva avançada edat i la idea original que posseeix aquest personatge, podria correspondre a Karl Marx, a més a més que la revolució es produeix després de la mort del Patriarca.

El senyor Jones seria Nicolau II de Rússia, el tsar derrocat per la revolució, i tota l'oligarquia russa en conjunt.

Napoleó, amb les seves mesures per administrar la granja (preses de Boladeneu) que portaran la granja a la prosperitat, encara que només millora la seva situació i la de tots els porcs; i la seva política de restricció de les llibertats representa Stalin.

Boladeneu seria Trotski, líder militar que més tard fuig de la granja amenaçat de mort. Un cop establert el poder de Napoleó, tot animal que és considerat perillós seria executat sota l'acusació de seguidor de Boladeneu.

Bòxer, el cavall, sempre convençut que cal treballar més i traït malgrat això, representaria el proletariat.

Les ovelles, analfabetes i acrítiques amb el règim personifiquen els camperols.

El corb Moisès representaria l'Església Ortodoxa, que parla del cel dels animals i rep un tracte de favor dels humans, ja que ajuda a la idiotització del proletariat.

L'ase Benjamí representa la classe intel·lectual, que és conscient de les manipulacions però que no participa en el moviment polític, tan sols l'observa.

Els gossos representen la policia i la seva brutalitat.

Pels i per les que us faci mandra llegir o no tingeu temps per fer-ho, us recomano la pel·lícula de dibuixos animats en castellà que en van fer. La trobareu penjada al youtube amb 7 parts. Jo us adjunto el link de la primera i a partir d'allà podreu anar trobant les altres:

http://www.youtube.com/watch?v=YBwBc0XSxeg

El Cub del Diable!!!

A la classe d'ahir vam acabar de parlar de la Piràmide de Maslow. Em va cridar en especial l'atenció el cinquè pis en el qual trobem la necessitat de buscar explicacions a les coses.

En aquest pis trobaríem que les fòrmules matemàtiques, físiques o químiques són el resultat d'aquesta curiositat. Sempre havia pensat que la gent que s'inventava aquestes fòrmules "satàniques" era perquè s'avorria molt i no tenia amics i per tant no tenia res més a fer que pensar aquestes fòrmules ultra difícils que han comportat molta infelicitat a la majoria d'estudiants que els han obligat a aprendre-les i a practicar exercicis on t'havies de trencar el cap per resoldre'ls i moltes vegades ni així!

Un d'aquests "genis" és l'inventor del cub de Rubik. Per qui no n'hagi sentit a parlar mai en faré només 5 cèntims (ja que estem en crisi): El cub de Rubik és un trencaclosques mecànic inventat el 1974 per l'escultor i professor d'arquitectura hongarès Ernő Rubik. Originalment Ernő Rubik el va anomenar "Cub màgic", però va ser reanomenat a "Cub de Rubik" per Ideal Toys, empresa que també el va llicenciar i vendre el 1980. El mateix any va guanyar el premi Joc de l'Any (Spiel des Jahres). És el joc més venut del món, amb més de 300.000.000 exemplars venuts el 2005.
En un cub de Rubik clàssic, cada una de les sis cares està recoberta per 9 adhesius, de sis colors diferents (tradicionalment blanc, vermell, blau, taronja, verd, i groc).

Aquest quadrat diabòlic ha estat el malson de moltes persones, ja que un cop el desfàs, com no t'expliquin el truc per tornar-lo a ordenar és gairebé impossible aconseguir-ho, us ho dic per experiència!

Per tant per arribar a l'autorealització o a un estat de fluidesa, he de resoldre el maleït cub, per això m'he proposat portar-lo resolt per abans que s'acabi el curs!

Abans d'acabar m'agradaria que veiessiu una forma molt eficaç de resoldre el cub dels collons!!!

Avui va de piràmides

Avui per començar m'agradaria explicar que és una piràmide. Una piràmide és un poliedre format per una base que pot ser qualsevol tipus de polígon i tres o més cares que són triangles amb un vèrtex comú.
Si no s'indica el contrari, s'assumeix que la base és un quadrat. El tetraedre regular, un dels sòlids platònics, és una piràmide triangular.
El volum d'una piràmide és V=1/3 (A·h) on A és l'àrea de la base i h l'altura des de la base fins al vèrtex superior.

Quan pensem amb la paraula piràmide, segur que de seguida ens ve al cap la imatge de les piràmides d'Egipte. Si busquem una mica més fins i tot podem trobar les piràmides que van fer els Azteques. I és que la piràmide ja fa molts anys que ha estat inventada. Podríem dir que va ser el primer temple de la història de la humanitat fet amb una arquitectura realment trencadora per l'època en que van ser construides.

Avui dia encara es fan piràmides com per exemple les que fan els nens i nenes a la sorra de la platja, la piràmide de vidre del Loubre de França o bé la piràmida de l'amic Maslow.

Dins el grup al qual pertany la piràmide de Maslow, trobariem altres piràmides com podrien ser la dels aliments i la del Capitalisme.

Totes elles ens serveixen per classificar necessitats, aliments i persones segons el grau d'importància.

La piràmide de Maslow ens classifica les necessitats de les persones de més bàsiques i necessàries a menys. Tanmateix no necessariament s'ha de seguir aquest ordre, ja que a vegades pisos superiors poden passar al davant dels inferiors.

La piràmide dels aliments ens mostra les quantitats diàries recomanades que hem de menjar de cada producte per tenir una vida sana i equilibrada. A la base els que s'han d'ingerir en major quantitat; a la punta els que s'han de menjar ocasionalment.

Finalment la piràmide del Capitalisme ens classifica les persones segons el lloc que ocupen a la societat. A baix de tot els obrers i a mesura que pugem trobem la burgesia, l'exèrcit, l'Esglèsia i els Reis o grans dirigents polítics i per sobre de tot els diners que són el que realment fan moure al Capitalisme.

De ben segur que els que van inventar les piràmides mai s'haurien pensat que a part de servir com a construccions podrien servir per explicar com som, què mengem i com ens organitzem.

A continuació us adjunto els 3 models de piràmide.

Piràmide de Maslow

Piràmide dels aliments

Piràmide del Capitalisme

Denúncia Ciutadana

Deixant de banda aquests temes més durs, m’agradaria comentar aspectes més divertits sobre la motivació de les persones.
A Catalunya hi ha una persona que vetlla pels interessos dels ciutadans. Ell ““lluita”” contra les injustícies socials per fer un món millor!!! No és Superman, no és en Montilla, no és el Capitán Trueno..........és el Senyor del Bigoti!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Per qui no el conegui el Senyor del Bigoti (Feliu Santacana) és un entranyable ciutadà d’uns 40 anys d’edat, calb i amb bigoti (d’aquí prové el nom) que fins fa poc cada dijous al vespre apareixia al programa de sàtira política de TV3, Polònia, per denunciar conductes irresponsables o situacions vexants que pateixen i patien els ciutadans del nostre país.

La seva única arma és una càmera que li serveix per gravar tots aquests actes per després passar-los al Polonews (Telenotícies de Polònia) i així ““col·laborar de forma altruista”” en la millora d’aquest país.
No m’enrotllo més! Per qui el vulgui conèixer de més a prop us adjunto el següent link: http://www.tv3.cat/polonia Quan sigueu a la pàgina aneu a vídeos i a sota trobareu un cercador on heu d'escriure Denúncia Ciutadana i premer cerca. Si ho heu fet bé us sortiran un parell de pàgines on surten les aventures i desaventures del Senyor del Bigoti!
Molt recomanables els reportatges de sexe al carrer, els gais i delinqüència infantil!!!

Els humans som bons per naturalesa?

La motivació és la causa que explica una determinada conducta, sobretot el motiu pel qual una persona es comporta d'una manera o l'interès que la porta a intentar aconseguir algun objectiu. La motivació neix de les experiències anteriors, de la creença o expectativa sobre un fet futur i de les emocions associades a una tasca. Com que és un procés intern, no és directament observable, sinó que s'ha de jutjar per les accions o expressions del subjecte. Algunes de les motivacions més profundes es relacionen amb l'inconscient.

Un cop sabuda la definició de motivació ens podem preguntar si les persones ens mobilitzem de forma egoïsta? Tenim un aspecte altruïsta? Els humans som bons per naturalesa?

Crec que la resposta a aquestes preguntes és complexa i plena de matisos. Jo crec que com diu la saviesa popular: "A la vinya del senyor hi ha de tot". Amb això vull dir que ni som bons per naturalesa, ni tampoc dolents. Hi ha factors com biològics o socials que ens predisposen a actuar d'una determinada manera depenent com ens tracta el nostre entorn.

Això és veu molt clarament en el documental "Els nens de l'estació Leningransky". Molts dels nens que malvivien en aquella estació deient que quan arribaven allà començaven a beure alcohol, a fumar, a robar i a esnifar cola, ja que per sobreviure en aquelles dures condicions la majoria ho feia i per tant ells també seguient aquell model, tot i que després se n'arrepentissin i la majoria morís abans dels 15 anys.

A més els humans aprenem per observació, per tant si observem comportaments violents els reproduïm. Els nens de l'estació ho feien: La polícia picava als nens, els nens més grans picaven als petits, alguns nens picaven als bagabunds...un cercle viciòs que no s'acaba mai , ja que quan un entra a la roda, és molt difícil sortir-ne.

Com a conclusió dir que les persones som com una esponja; tenim la capacitat d'agafar tot el que ens envolta. Ara bé està a les nostres mans decidir que ens convé i que no, ja que aquesta elecció ens marcarà la vida.

Un acudit

Per qui no va poder assistir a l'últim dia de classe, vam parlar de la memòria. Un fet estretament lligat a aquest tema és "el pont al futur". Aquest consisteix en l'anticipació de fets que tu penses que et poden ser útils al futur, com és el cas dels acudits. Quan pensem un acudit immediatament ens ve al cap la persona a la qual li explicarem i com reaccionarà, si li agradarà, riurà molt o no li agradarà gens.

El dilluns per tal de parlar del pont al futur, l'Ernest em va demanar que expliqués un acudit. per les persones que se'l van perdre el transcriuré a continuació. Abans que res, aviso que l'acudit és una mica "guarro", no en el sentit de sexe sinó de merda i potser al final el trobareu bastant penós. Jo ja he avisat!

Es veu un català que va al labavo per anar a pixar i quan obre la tassa del vàter se'l troba tot embussat i ple de merda. Tanmateix al mig d'aquella merderada hi ha una moneda d'1€ i el català diu: Collons!!! Per 1 € no val la pena posar la mà en aquesta merderada!!! Saps què, hi tiro un altre €, així en tindré dos i ara si que hi poso la mà perquè són més diners!!!

Fi!

L'alzheimer

El dijous passat vam veure el vídeo de l'alzheimer. El vaig trobar un vídeo força dur.

Pel que fa al procès de demència que experimentava la dona gran, era molt trist, ja que era com una flor que de mica en mica es va pensint fins que es mort. Tots els seus records van desapareixent, començant pels més recents i acabant pels més antics, com si una riuada s'emportés tot el que troba al seu davant i només deixant un rastre desolador que ho esborra tot al seu pas.

Crec que l'alzheimer és una de les malalties més dures ja que hi ha una abscència psicològica i una presència física. La persona hi és físicament però psicològicament no. Només hi ha la idea vaga del que va ser, ja que ara un "monstre" ocupa el seu lloc.

També es dona el cas contrari, que és quan una persona desapareix sense que ningú sàpiga què li ha passat, llavors hi ha una abscència física i una presència psicològica. Això es dona molt en els familiars de nens que desapareixen de cop i volta sense que ningú en sàpiga res, o bé dels homes que van a l'estanc a comprar tabac i no tornen.

Totes dues pèrdues són molt dures pels seus familiars.

Una de les coses que vaig trobar a faltar del vídeo va ser el procès d'adaptació de la malaltia per part de la mare de la dona gran, ja que ella havia de patir molt veient com la seva mare no la recordava i a més en certs moments de la malaltia la mare s'enfadava amb la filla ja que la considerava que la controlava i la vigilava constantment.

Per acabar dir que de moment la única forma de lluitar contra l'alzheimer és exercitant la memòria al llarg de la teva vida, fent treballar el cervell per tal que no s'atrofiï.

En les primeres fases de la malaltia també és important fer servir la memòria ja que ajuda a retardar els efectes d'aquestes. Potser algun dia es traurà un medicament que serveixi per combatre la malaltia, però sembla que va per llarg. De totes maneres, segurament t'hauràs de prendre moltes pastilles per tal que et faci efecte, ja que les empreses farmecèutiques juguen amb la salut de la gent; és a dir, si el medicament serveix perquè la malaltia no empitjori millor que millor, ja que així la gent n'ha de comprar grans quantitats, en canvi si es curen prenent una sola pastilla no es fan tants diners i per tant no es poden enriquir a costa de la salut de la gent!!! Però això ja és un altre tema i si s'escau un altre dia el tractaré més a fons.

El negoci de la memòria

Segons el sociòleg francès Gilles Lipovetsky, actualment estem vivint en una època que la podríem anomenar Hipermodernitat que es caracteritza per:

• Exaltació del present (Carpe Diem)


• Despreocupació pel futur


• Oblit del passat


• Actitud d’irresponsabilitat


• Negació de les creences religioses, polítiques i culturals

Aquestes són algunes de les característiques d'aquesta nova època. És important dir, que la Hipermodernitat ens evoca a un futur insegur, ja que tot és tant volàtil, líquid o fràgil que es pot perdre al cap de poc d'aconseguir-ho. S'ha de viure el moment, ja que el després és massa insegur.

Per tal de fer front a aquesta inseguretat i aquestes pors, el sistema ha trobat la solució: Consumir fins que no ens quedin les butxaques ben escurades i identificar-nos amb el següent lema: "Som el que comprem".

Agafant aquesta idea, i veient la quantitat de missatges que rebem diariament a través dels mitjans de comunicació, els quals ens "prevenen" d'un destí incert i ple de mals, apareixen invents com el que ha tret al mercat fa poc temps la multinacional Nintendo: Brain Training del Dr. Kawashima.

Per qui no n'hagi sentit a parlar o li falli la memòria en faré 5 cèntims. Aquest és un videojoc que ha tret la casa Nintendo fa uns anys per a la seva consola portàtil Nintendo DS. En el videojoc hi ha una sèrie de proves i reptes que et fan exercitar la memòria i serveixen perquè aquest procès psicològic bàsic no s'atrofiï. A més si practiques cada dia pots aconseguir una edat cerebral cada vegada més jove i ser l'enveja dels que t'envolten, però per sobre de tot, pots lluitar contra l'envelliment cerebral i futurs mals del sistema nerviòs que amb "tanta bona fe" ens avisen els mitjans de comunicació.

Per tant per evitar futurs mals i estar inclòs en la societat (som el que comprem) hem de jugar amb el Brain Training, sinó ho fem ja ens podem preparar per patir un futur incert, ple de desgràcies i amb les portes obertes a l'alzheimer o el parkinson!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Deixant bromes a part i per acabar, dir que pels qui no tinguin el Brain Training i vulguin exercitar la memòria els recomano la sèrie el Detectiu Cònan (de dilluns a divendres a partir de les 13:45 pel K3) en la qual es resolen molts misteris, crims, assassinats o robatoris que per poder-los resoldre has d'exprimir el cervell fins a deixar-lo ben eixut i a vegades encara t'en veus una per trobar la sol·lució!

Les plantes de la discòrdia

Des de temps immemorials, els humans hem utilitzat les plantes per menjar, per beure, per curar-nos o bé per construïr els nostres habitatges.

Les fotos que s'observen a continuació són de 4 plantes molt maques, que a simple vista semblen que no hagin de fer mal a ningú. Tanmateix no és així ja que si desvelem la seva veritable identitat veurem que: La primera és una planta d'opi, la segona una planta de coca, la tercera una planta de cannabis i la quarta una planta de tabac.

1 2

3 4

A Catalunya i Espanya, d'aquestes 4 plantes, la única que és legal és el tabac. Molts turistes quan venen aquí compren uns quants cartrons de tabac ja que als seus països d'orígen aquest producte és força més car. Tan sols cal anar a la Jonquera o algun altre poble frontarer i veurem com els nostres veïns del nord fan cua per fer una calada d'aquesta aroma tant peculiar. Per tant podríem dir que el turisme de sol i platja es substituirà pel de fum i tabac? Qui sap!

El que si ser és que en els últims anys s'han fet lleis cada vegada més restrictives per prohibir el tabac, però veig difícil que s'acabi prohibint del tot ja que al darrere hi ha les grans multinacionals tabaqueres que tenen molt poder i per tant lluitarant a capa i espasa per tal que aquesta olor no desaparegui de les nostres vides.

Antigament aquesta planta s'utilitzava en rituals i per fer marxar el dolor.

L'altra planta de la llista és el cannabis, més coneguda per maria. A casa nostra podríem dir que és semilegal ja que si no m'equivoco pots plantar un parell de plantes per l'autoconsum. El que si que no es pot fer és sortir al carrer amb un peta a la boca perquè si t'enganxen ja l'has begut oli o en aquest cas calat maria!!! Pels amants d'aquesta planta dir que com a consol us queda fer un viatge a Holanda ja que allà la cosa està més regulada que aquí.

Els usus antics d'aquesta planta eren terepeutics.

La coca és una altra planta de la discòrdia. A Amèrica Llatina en masteguen les fulles per fer-se passar el dolor, en canvi aquí ens arriba en forma de pols blanca que si l'esnifes et posa les piles amb pocs segons. Si t'enxampen amb aquesta droga et poden caure uns quants anys de presó i multes molt grosses.

Finalment l'última de la llista és l'opi, molt cultivada a l'Afganistant i països del Pròxim Orient. S'utilitza principalment per a l'elaboració de l'heroïna, però també té molts altres usos en productes farmacològics legals.

Com a conclusió dir que aquestes 4 plantes al començament tenien usus terapeutics, però al llarg del temps s'han utilitzat com a drogues. Hi ha alguns països que les veneren, d'altres que no les toleren. S'han de legalitzar? Això no ho ser, el que si crec és que s'hauria de donar molta més informació de la que es dona de cada una d'elles i a partir d'aquí que cadascú decideixi l'ús o l'abús que en vulgui fer.

L'opinió dels "experts"

Si preguntem a la gent del carrer si les drogues són dolentes segurament que la gran majoria de respostes seran afirmatives.

Per tal d'aportar opinions noves i contrarestades, a continuació adjunto un vídeo del detectiu més corrupte i cutre de tot Espanya: Torrente, que dona la seva peculiar opinió sobre la droga.

Per si algú no sap qui és en Torrente en faré cinc cèntims: Es diu José Luís Torrente. Té 50 anys, és obès i alopècic. És neofatxa i hooligan de l'equip de tota la seva vida: L'Atletico de Madrid. A part d'aquestes "nobles" qualitats és masclista, racista, anticomunista, adicte al sexe amb prostitutes, cocaïnoman i alcohòlic. Va ser expulsat del Cos de Policia a causa dels seus trastorns mentals.

http://www.youtube.com/watch?v=7NRAEy17kdQ

Drogues!!!

Les 2 últimes classes hem parlat de drogues i els efectes que provoquen. Primer de tot seria interessant saber que és una droga. Com que jo no sóc cap expert he consultat a un dels Deus d'internet que ho saben tot: La Wikipedia.

Segons la Wikipedia la droga és:

Des del punt de vista de la psicologia (de fet, aquest es l'ús més habitual del terme en el llenguatge quotidià), una droga és una substancia amb efectes sobre el sistema nerviós central, amb capacitat d'alterar l'estat d'ànim, la percepció o el coneixement, i que sol crear addicció i quadres d'abstinència. Una droga també pot ser qualsevol substància química, però aquest ús és poc freqüent avui en dia, excepte per referir-se a una adrogueria com a comerç especialitzat en la venda de productes químics.

Existeix un gran nombre de drogues que es poden utilitzar com a medicaments per diverses malalties. Però moltes drogues, independentment de la seva possible utilitat terapèutica, s'utilitzen amb finalitats recreatives, o pels seus efectes psicològics o sensorials, si bé en aquest segon cas no s'usen amb les dosis, ni de la mateixa manera que quan es fa amb finalitats mèdiques. Això és un problema social de primer ordre a molts països, ja que el consum continuat de drogues sol crear adicció. En la majoria de casos, el consum de drogues també té d'altres efectes nocius sobre la salut, i sobre el comportament social del consumidor. El fet que moltes d'aquestes drogues siguin il·legals en la majoria de països ha fet créixer un mercat negre d'aquestes substancies, amb les corresponents associacions criminals que en controlen el contraband i la distribució.

Hi ha una pregunta que m'he fet sempre relacionada amb aquest tema i és si quan estem enganxats a una cosa (menjar, hàbit, rutina, ritual) també es pot considerar droga.

Per exemple, posem el cas que una persona cada dia necessita menjar xocolata (Nestlé, Torras, Gluki...no pas la que ve del Marroc), més ben dit, és adicta a aquest producte i quan un dia no en pot menjar té una sensació de malestar, irritació, mal de cap... que la podríem considerar com una mena d'abstinència.

Per tant, en aquests casos, quan no tenim allò que ens satisfà, es produeixen uns símptomes semblants als que podria haver quan deixem de consumir una droga. Per tant els excessos es poden considerar drogues? Jo ho deixo aquí. Com deia el senyor que sortia al programa que feien fa una anys a TV3, Dinamita: "Reflexionem-hi siusplau, reflexionem-hi."

El dia de la marmota

Primer de tot dir que en el missatge anterior vaig dir que miraria de penjar un power point, però es veu que el programa no ho deixa fer, per tant us haureu de conformar només amb la imatge de les fletxes!

La classe d'ahir la vaig trobar molt interessant ja que vam parlar dels estats de consciència. Aquests a vegades es veuen alterats pel cansament, els estímuls de l'entorn, la satisfacció de les necessitats de l'organisme, les drogues i els medicaments.
És important dir que tots els elements anteriors també alteren els nostres ritmes biològics.
Els humans tenim els ritmes cirquerans que duren 25 hores i s'encarreguen d'organitzar el dia i la nit.
Aquests ritmes són naturals, innats i interns i es poden desgavellar. Només cal preguntar-li amb l'home que va batre el rècord guiness d'estar despert: 18 dies!!! Cada vegada que hi penso s'em posa la pell de gallina. S'ha d'estar llampat per fer una cosa així! La majoria de mortals si perdem un dia de son, ja anem malament, doncs aquest home es devia tornar boig!!! Ara bé, es veu que per aguantar aquest ritme es va fotre d'estimulants i partides de ping pon fins el cul!!!

Per tant si forcem aquests ritmes, els nostres estats de consciència queden alterats.

El que ens convé és seguir els ritmes de la marmota. Sino pregunteu-ho a uns yankis de l'Estat de Pennsylvania que de de fa 60 anys cada 2 de febrer, treuen una marmota del seu son hivernal i si aquesta fa ombra vol dir que encara queden 6 setmanes d'hivern i si no en fa vol dir que l'hivern s'ha acabat.

Tanmateix aquesta tradició no és gaire fiable, ja que en 60 anys només ha encertat el 28% de les prediccions. El que si és cert, és que les marmotes es passen tot l'hivern dormint, és a dir hivernen. Tenen un son plàcid i profund i no es desperten fins que noten la primavera. Per tant els humans n'hauríem d'aprendre. Hauríem de dormir entre 9 i 10 hores al dia per tenir uns bons ritmes biològics i alhora rendiriem més en tots els aspectes de la nostra vida.

Així doncs, com diu en Tomàs Molina: "Molt bona niiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiit!"

Fletxes, Percepcions i Aprenentatges

Moltes vegades, quan obro el correu de la UdG, em trobo que algú m'ha enviat un d'aquells power points t'han currats amb imatges extraordinàries, musica d'ambient de fons i un missatge final que et fa reflexionar sobre algun tema important.
Cada vegada que en rebo un em pregunto qui és el/la guapo/a que té el temps suficient per entretenir-se a fer aquestes coses, ja que la majoria de mortals de la Post Modernitat ens falta temps.
El cas és que ja fa molt de temps que em van enviar un power point que es titulava Il·lusions Òptiques i tal com el títol indica tracta de com imatges impossibles enganyen els nostres ulls. He intentat penjar el power point, però m'ha estat impossible ja que no tenia ni punyetera idea de com es feia. Aquesta tarda ho preguntaré a en Pep, el meu assessor expert en blogs, però mentrestant per anar fent boca, he aconseguit una de les imatges que hi apareixen, que és aquesta de les fletxes. Pel que explicava l'autor del power point o algú expert en el tema, segons l'hemisferi del cervell que tinguem més desenvolupat, es veuen abans unes fletxes que no pas unes altres.
És molt curiós que ens passi això, però no estrany, ja que els estudis fets en el tema diuen que normalment percebem el món a partir de principis innats com poden ser:

• Principi de semblança
• Principi de tancament
• Principi de continuitat

Una altre cosa que ens passa és que si a determinades edats (sobretot les més primerenques) no s'estimula el cervell, aquest no aprendrà l'acció. Aquesta frase m'ha fet pensar en un tema que va estar molt de "moda" durant el S XIX: El dels nens salvatges. Aquest és una persona que ha viscut allunyada de la societat durant un llarg període de la seva infància. Aquesta categoria inclou des de persones que no han tingut cap mena de contacte amb éssers humans durant anys o infants que han estat confinats en llocs on només se'ls alimentava. S'han conegut pocs casos però han estat molt estudiats pel seu interès sociològic, mèdic i lingüístic.

Al llarg de tota la història de la humanitat s'han trobat casos de nens que han viscut aïllats de qualsevol contacte humà durant els primers anys de la seva vida. Aquests infants mostren insensibilitat al fred i la calor, disposen de visió nocturna i un sentit de l'olfacte molt desenvolupat; imiten sons d'animals i prefereixen la seva companyia en comptes de la humana; oloren el menjar que volen ingerir, dormen des del capvespre fins que surt el sol, d'acord amb les estacions; i semblen ser sexualment indiferents. Tanmateix aquestes característiques depenen del moment en què els abandonin i els trobin i el grau d'interacció amb animals i amb persones durant el període al marge de la societat.

Segurament el cas més conegut és el d'en Victor de l'Aveyron (França), un nen trobat el 1799 que anava despullat, no parlava, rebutjava qualsevol contacte amb els humans i es comportava com un animal. Es creu que va ser abandonat de petit i com que durant els seus primers anys de vida no va tenir cap contacte humà, no va poder desenvolupar capacitats com la parla o caminar eregit, ja que ell utilitzava les 4 extremitats.

Tanmateix hi ha coses que encara no estan del tot clares. Hi ha alguns casos que en realitat eren farces i d'altres llegendes. Per tant no s'està del tot cert que infants hagin pogut sobreviure els primers anys de vida criats per animals. També es creu que molts d'aquests nens trobats en la natura van ser abandonats perquè eren nens amb discapacitat i davant la impossibilitat de poder fer-se'n càrrec o perquè a l'època era malt vist tenir un fill amb discapacitat, els seus progenitors se'n desfeien abandonant-los al bosc a la seva sort. Un cop trobats, resultava més mediàtic (ja que d'aquesta forma s'aconseguien més ingressos per mantenir-los) dir que el nen havia estat criat per llops i que per això es comportava com un animal que no pas que era un nen amb discapacitat.

Aquesta és una hipòtesis, tant pot ser certa com falsa. El cas és que encara al SXXI ens queden molts enigmes de la humanitat per resoldre.

Comentari de l'Efecte Mirall!!!

La faula anterior vol ser un reflex de la construcció de la nostra imatge. És ben cert que construïm la nostra imatge a partir de la imatge que tenen els altres de nosaltres.

Això és el que passa amb el lleó. Ell veu com tothom fuig del conill, però en realitat com que va darrere el conill, els animals fugen d'ell. Això fa que el lleó es crei la imatge que el conill és l'amo i senyor de tots els animals, però és una percepció errònia del lleó, ja que en realitat els animals els importa ben poc el conill i només els preocupa el lleó.

Espero que el missatge s'hagi entès!

Efecte Mirall

Hi havia una vegada en una sabana molt llunyana un lleó que inspirava por a tots els seus habitants, ja que es menjava a tothom que es poses al seu davant.

Un dia, un conill que passejava tranquil·lament per un matollar es va trobar el lleó de cara i aquest li va dir que no es mogués ni un pel ja que seria el seu dinar.

El conill que era molt astut li va proposar una juguesca al felí abans de moríi. Aquesta consistia a demostrar que el conill era el rei dels animals. Si tothom que el veiés s'apartava i fugia corrent, quedaria demostrat que el conill era l'animal més fort i per tant no podia morir deborat pel lleó. El felí va acceptar l'aposta pensant que guanyaria ja que era impossible que algú tingués por del conill.

Axí doncs, conill i lleó van marxar plegats a fer una passejada per veure com reaccionaven els animals. El conill anava al davant i el lleó al darrera, la qual cosa feia que tots els animals fugissin corrents quan veien el lleó. Aquest sorprès amb la situació va creure que tothom tenia por del conill i li va demanar clemència. El conill el va perdonar i li va fer prometre que marxés de la sabana i no molestés a cap altre animal i d'aquesta manera la pau va tornar a la sabana!

El Documental de les Sensacions

Per a la classe del dimecres en la qual vam veure un documental sobre les sensacions, he trobat adient adjuntar aquesta imatge ja que en ella es pot observar com els sentits ens enganyen. Només cal que girem la fotografia i semblarà que el cel correspongui a l'aigua i l'aigua al cel.

Una de les coses que em va sobtar d'aquest documental va ser la quantitat de sentits que tenim. Els 5 sentits de tota la vida s'han quedat curs, ja que en els últims anys, estudis científics han rebelat els següents:

• 5 sentits pel gust
• 4 sentits pel tacte
• 10.000 sentits per l'olfacte
• 3 sentits per la vista
• 1 sentit per la procepció
• 1 sentit per l'equilibri
• Més d'un sentit per l'oida

Una altre cosa que em va sobtar van ser els 3 colors que captem: Vermell, groc i verd. Llavors, depenet de la seva intensistat, captem la gama de colors. Sempre m'havia pensat que els colors principals eren el vermell, groc i blau, en canvi aquest documental proposa el verd en comptes del blau.

La propiocepció m'ha semblat un sentit molt interessant, ja que mai m'havia aturat a pensar l'importància que té. Crec que ha de ser molt dur viure en un món en el qual has de mirar la cullera del menjar per introduir-te-la a la boca ja que si no ho fas així no podràs saber on tens la boca.

Un dubte que s'em va ocòrrer després del documental va ser si les persones que no senten el dolor poden controlar els seus esfínters, ja que al capdevall, quan el teu cos et demana d'evacuar residus podríem dir que et fa senyals, és a dir notes la necessitat d'anar al bany, és més, si et resisteixes a anar-hi, pateixes unes punxades de dolor que t'avisen que la cosa no pot esperar massa. Per tant vist d'aquesta manera si una persona semblaria que una persona que no nota el dolor pot tenir greus problemes de control d'esfínters i per tant no és d'estrenyar que mori jove.

Ahir es va recomenar una pel·lícula que es diu el Miracle d'Anne Sullivan que tracta com una nena sorda i cega aconsegueix desenvolupar un llenguatge per comunicar-se amb els que l'envolten. Aquest film és adequat per treballar el tema dels sentits, ja que es veu com tot i mancar-li 2 sentits aconsegueix a través de l'ajuda d'una cuidadora sobreviure al món que l'envolta. El cas és que fa temps vaig veure una pel·lícula que també tractava un tema semblant. No m'en recordo del títol però si de l'argument (si algú el sap li agrairia molt). Aquesta pel·lícula és en blanc i negre (i a estones en color). Tracta d'un jove que va anar a lluitar a la II Guerra Mundial i a causa d'una bomba es va quedar sense braços, cames, boca, nas, ulls i orelles. Estava sempre estirat en una llitera. L'alimentaven artificialment a través d'un tub i es comunicava a través del codi morse amb els metges. Alguns dilemes que apareixen a la pel·lícula són: Es pot viure sense oida, olfacte, vista, gust i sense mobilitat? És ètic el suicidi? Els metges poden jugar amb la vida de les persones? S'ha de fer cas a la voluntat del malalt? Aquests són alguns dels temes que se m'ocorreixen, però segur que també n'hi ha d'altres d'interessants.

De moment per avui ho deixo aquí!

Primeres Sensacions

El dilluns 16 de febrer va ser el primer dia de classe de l’assignatura PPB més coneguda per Processos Psicològics Bàsics.
He de dir que per ser el primer dia de classe, el vaig trobar intents ja que vam fer una presentació de l’assignatura i de seguida es va donar temari. Jo em pensava que la sessió seria més “light”, que es donarien les pautes generals de treball i cadascú cap a casa seva, però no va ser així i vam fer temari.
Pel que fa a la forma en què s’organitza l’assignatura, trobo que és original. La idea de realitzar un diari de camp m’ha sorprès gratament ja que no m’esperava trobar aquesta forma d’avaluació. Tanmateix aquesta metodologia requereix una feina constant ja que si no portes la feina a l’hora no atraparàs el fil. D’altra banda té aspectes positius ja que et serveix per anar reflexionant sobre els temes treballats i per tant és una forma d’estudi per a l’examen.
La idea que hi hagi un examen al final no em motiva massa, però si és de tipus reflexiu, en el qual tu puguis reflexionar sobre els temes treballats a classe pot ser interessant, però si es tracta d’un examen de memoritzar i vomitar això és per portar-ho al CAEP (Consell Assessor dels Estudis de Pedagogia)! Espero que no sigui el cas i l’examen ens serveixi per reflectir els aprenentatges adquirits.

Pel que fa a la fotografia que he posat correspon a una paella. He escollit aquesta imatge perquè per a mi és un reflex del que hauria de ser l'assignatura.

Una assignatura, igual que una paella es pot fer de moltes maneres (no hi ha una única recepta) i el gust que tindrà dependrà de qui l'ha cuinat, els ingredients utilitzats o com s'ha cuinat. A les assignatures també passen coses semblants; és a dir depenet del professor, els alumnes, el tipus de classe o la metodologia emperada, aquesta serà millor o pitjor, per tant convido que entre tots i totes siguem el màxim de participatius possibles per poder cuinar una cosa que ens deixi un bon gust de boca. Així doncs, bon profit a tothom!